Vulnerabilitat, por, ansietat, estrès, vergonya… Aquestes són diverses de les emocions que emergeixen quan ens asseiem en una butaca dental i ens diuen que obrim la boca.
Les carreres universitàries i els Màsters cada cop són més especialitzats, i els professionals centrem tota la nostra atenció en realitzar una tècnica específica, i oblidem que som persones tractant persones.
És més, el tracte amb el pacient moltes vegades ens cansa, ens posa nerviosos i ens impacienta.
Exigim i donem per fet que el pacient ha de saber que som bons professionals, amb una gran formació i currículum, i atendre els seus dubtes o nerviosisme ho interpretem com un acte de desconfiança i de mala educació: “amb tot el que jo sé i he estudiat, no tinc perquè aguantar l’interrogatori d’un pacient, si vol més explicacions o garanties, que faci ell la carrera o que es busqui un altre professional que li digui allò que vol sentir, encara que sigui fals !”.
I és així, moltes vegades ens esgota més el tracte amb el pacient que la nostra feina en particular. Per això mateix, els professionals de quan en quan hauríem de seure a la cadira del pacient, i més quan la majoria admetem que nosaltres mateixos som els pitjors pacients! Ens costa moltíssim fiar-nos de qualsevol altre professional, i pitjor encara, quan ens han de fer tècniques que nosaltres dominem àmpliament.
Per què un dentista faria un postgrau d’acompanyament espiritual?
En el meu cas, vaig fer el Postgrau d’Acompanyament Espiritual perquè necessitava entendre com funciona l’ésser humà a nivell psicològic i emocional. Després de tenir molts títols i diplomes notava que em faltava una cosa bàsica: ENTENDRE i NUTRIR la relació professional-pacient. Aquest postgrau no estava dirigit a professionals de salut, sinó a professionals de l’àmbit social, psicològic o espiritual. I reconec que vaig aprendre moltíssimes coses de la meva persona, i això és el que després m’ha ajudat, primer, a mi mateixa en el dia a dia i, després, m’ha permès també EMPATITZAR amb els pacients.
Per què un dentista faria un postgrau d’acompanyament espiritual?
La relació professional-pacient és una relació desigual, on una persona es posa a les mans d’una altra perquè li curin o tractin alguna cosa. Aquesta relació o vincle, justament perquè és desigual, cal tenir-ne cura. El pacient està obligat a dipositar la seva confiança en nosaltres, ia més: té por del dolor, de patir durant el tractament, no té control de quin serà el resultat final, ia més, ha de pagar per això.
La figura antiga del metge esquerp i esquerp, que era nefast a nivell de relació humana però que es justificava perquè era un gran geni en el seu cas, avui dia ha desaparegut.
Actualment, la societat és més culta i hi ha fins i tot més oferta que demana. A sanitat, i sobretot a odontologia hi ha molts tipus de models de negoci, que ofereixen qualitats i preus molt diferents.
I el pacient no sap on triar, internament pensa “on m’enganyaran menys?”
Per això, és tan important la DIFERENCIACIÓ i parlar amb el pacient. En una societat cada cop més deshumanitzada, individualista, competitiva i voraç, ni jo vull sentir-me com una dentista qualsevol, ni tampoc el pacient vol ser tractat com un pacient qualsevol. Tots tenim dret a sentir-nos cuidats i amb un tracte personalitzat.
L’excel·lència en un tractament mèdic ha de venir acompanyada també de l’excel·lència al tracte personal. Tan dolent és quan es dóna una i no una altra, oa la inversa.
El pacient no pot diferenciar si un empastament està ben fet o molt ben fet, però sí que nota quan se’l tracta amb gestos d’afecte i amabilitat.
Per això, és important que els professionals de la salut, encara que tinguem una feina altament tècnica, entenguem que cuidem persones. I hem de veure la persona de forma holística, com una unitat, no només el seu tros de carn o de dent a tractar.
El pacient diposita la seva CONFIANÇA en nosaltres, i nosaltres n’hem de fer mereixedors. És una gran responsabilitat i per això tenim una gran feina, on l’ètica i la moralitat ens poden exigir que cada dia siguem millors persones i professionals, o just al revés, cremar-nos i perdre exigència en la nostra feina alhora que també perdem qualitat humana.
Per què un dentista faria un postgrau d’acompanyament espiritual?
